miércoles, 31 de diciembre de 2014

Belleza y tristeza


   Un día cualquiera, uno entre un millón, te despiertas -si es que has podido dormir- y es el gran día. Te levantas y desde que lo has hecho no dejas de mirar el reloj. ¿Por qué las obras de teatro siempre tienen que ser por la tarde?
Llega el medio día y con el estomago cerrado, tratas de comer algo. El tiempo vuela... menos ese día.
Y por fin, llegas. Últimos ensayos. Relees las ultimas líneas. Te vistes y vas entrando poco a poco en el personaje. Tratas de disimular los nervios haciendo bromas antes de entrar a escena y, por fin, te avisan de que es tu turno.
Se encienden los focos, sientes la calor que desprenden. Te sitúas entre bambalinas y escuchas el murmullo de la gente aún colocándose en la silla. Asomas la cabeza para ver si los que habían dicho que vendrían, han cumplido su palabra y, al fin, tocas los tablones.
Pero como si de magia se tratase, llegan los aplausos finales. Se acabó. Tantos meses de preparación, nervios e incluso miedo y arrepentimientos por escoger un mundo tan complejo han quedado resumidos en casi dos horas de actuación. Brillo en los ojos es lo único que te queda y un público satisfecho.

El teatro no dura, solo en la memoria de la gente y en sus almas. Esa es la belleza y la tristeza del teatro. Pero..así es la vida ¿no?. Belleza y tristeza. Por eso decimos que el teatro es vida. Una obra de 365 actos donde tú eres el protagonista. Tú escoges quién quieres que salga en la obra y a quien "matar" para que no aparezca más. La vida en si es una obra de teatro. Tal vez a veces te sientas como que estás entre bambalinas siento tú el protagonista de tu historia. Otras, tal vez, los aplausos no cesan y en otras careces de ellos. Tal vez te olvidas de las líneas o tu gente no ha venido a verte.
Habrá momentos en los que desearías abandonar la obra porque no te gusta el guión... sin acordarte de que esas líneas las escribiste tú mismo.
 
La vida es una gran obra de teatro donde tú eres el director. Y lo único que importa de ella es vivirla con pasión, improvisar siempre que haga falta y encargarse de que cuando se cierre el telón, los aplausos te den vida de nuevo para volver a empezar.

Feliz Año Nuevo y mucha mierda.
Ahora y siempre.

domingo, 14 de diciembre de 2014

Dibuixa'm un xai


   Des de Setembre portàvem amb les entrades a les mans esperant que arribes el gran dia: el 13 de Desembre. Compartint fotos a Facebook del Petit Príncep, rememorant frases al Twitter i rellegint el llibre vam aconseguir matar el temps com va poder fins que per fi, va arribar. Diguéssim que allò que portàvem esperant durant més de dos mesos va aconseguir fer-se efímer en una hora i vint... una hora i vint que no puc deixar de revivir-la al silenci de la ment una i altra vegada...

 
 
"No responia a les meves preguntes i em regalava un silenci inquietant.
Em vaig anar fixant amb les coses petites
que són en realitat les importants..."



 
 
"I allà vaig aprendre que tot depèn de mi
I que tots tenim un petit príncep a dins,
només cal voler-lo sentir"





 
 
"Si el que vols és la flor,
t’hauràs de punxar."
 


 
 
"I allà vaig aprendre a recordar que jo també vaig ser un nen.
És el que ens passa a les persones grans,
que sovint ens n’oblidem"


 
"L'essencial és invisible als ulls!"

 
 
             "Fixa’t, sóc tan bonica que quan em miren 
tots s’hipnotitzen."


 
"Seu al meu costat ja que existeixes"





 

 
 
"I allà vaig aprendre que l’essencial és invisible als ulls
Que aprendre a estimar i ser feliç
és el que vull"



 
 
"I amb la seva manera d’entendre les coses de cop se’m va obrir un univers.
Potser només va ser un somni a causa dels deliris de la set.
Però alguna cosa dins meu es va moure
al sentir la rialla d’aquell nen..."



 
"Tots tenim un nen a dintre"
  I ... de fet El Petit Princep és el nen que tots portem a dins...


 
"I em seguiràs sentint riure entremig dels estels.
 El teu record em farà viure cada cop que miris el cel".


 
 
"Com enyoro el meu asteroide. ja sé que podria ser més gran
o potser molt més important, però per lluny que marxi
és el meu planeta."




 
 
"El Petit Príncep va dirigit a tots els nens de...a tots els nens.
Als nens de 10, els nens de 20, els de 30, els de 40...
Per tant, va dirigit a tots els nens de totes les edats.
I quan dic als nens de totes les edats no vull dir fins els 14 anys, vull dir a tots els nens de totes les edats. Perquè, com bé diu El Petit Príncep "tots tenim un nen a dintre" no?
I ... de fet El Petit Princep és el nen que tots portem a dins..."
 
-Ángel Llàcer




Gràcies a totes les persones que van fer aquest dia
possible i que no fallen mai.